Treball i Concentració!

PRÓLEG (el viatge abans del viatge en sí)

Hi han paios masoques. Faltats que es menjen un viatge de 14 hores en un tren tercermundista per enganxar amb un altre petardet de viatge de quasi 15 hores. Es una llástima que m'hagi dit a mi mateix faltat, peró ja no em sorprenc. M'ho ha dit gent de la meva família ("¿te metes ésa paliza para estar con los castilleros?"), amics ("¿A tu, noi...et falta sucre, no?), i no ho comprenen...fins i tot hi ha algù que va fer conya i tot ("¿la chica merecía la pena, no?") i després quan els váig dir per qué em vaig tragar aquet petardo, m'han dit que estic sonat. Es clar que aquí, al sud, no entenen de castells, i a vegades també penso que de passions i aificions tampoc...així que s'em va fer difícil i una mica graciós explicar als meus amics de Badajoz que cony pintaba jo allá, a la quinta hóstia per "trencarme el cap" fent malabarismes amb una colla de tolais (en dinou anys no he pogut variar el seu pensament tancat vers els castells...ho sento).

Total, que després d'aguantar el viatge en tren Badajoz-Puertollano-València-Tarragona, gaudint de les magnífiques prestacions que ens dóna la nostra estimada RENFE, a saber: aire acondicionat a temperatura soviética, televisió estropeada, música incorporada (el troc-troc dels vagons es digne de quasevol película del Far West, comparat amb el soroll dels cascs dels caballs), i la típica família que et dona la tabarra tot el viatge, váig trepitjar terre tarragoní...i amb quatre hores per davant, poca cosa tenía que fer. Cap a casa a planxar la camisa que em va portar Pau Tell (gràcies!), desfer una mica la bossa, fer-me uns entrepans i...al Casino a per el bús.

Capítol Primer: LO VIATGE!

22:45, Casino. Una riuada de castellers, amics i familiars de la colla esperem amb inquietut agafar el bus. La nostra inseparable empresa de transports no ens acompanyará, i podrem gaudir (ironía), de un bon "descans" i viatge. Enric Massip em coloca al bus "normal". Entenc per normal que el consum de chartreuse, cubates i demés hi va ser moderat. Bona companyia: Oscar Hijosa passant-nos castells i els gols del Barça, Ferran invitant a tothom a "pasarratus", i Montse, manos a la obra, amb un bidó d'oli de Tarragona omplint amb diligéncia els paladars més exigents. Ah, per cert, frase de la nit: "encara anirem per Martorell" (by Jucu)...pero servidor portaba ja 17 hores de viatge, i va demanar, a la Jonquera, un trasllat a un altre bús...

6 del matí, a un punt desconegut de França. Sembla que hi ha gent que té pixonitis. El méu bus para (el de la canalla, el meu cos va aprofitar perfectament el temps per recuperar forçes les quatre horetes qe váig dormir) i poc més. Fa fred, la gent s'anima i s'espavila. Primeres conyes al bus. Sergi Solé i Carme Badía fan tertúlia, jo fáig xerrada amb la Silvia. A les 9 parem a esmorçar i mirem de poder agafar forçes. Entrepá, croissant i café i al bus. Més son, dormint...fins que després de dinar, comença l'espectacle dividit en dos parts:

1) Festival de cançons de la canalla, que fan riure i xalar a tothom.
2) Batalla "acuática" de coixins per tot el bús...que va durar fins gairebé fins arribar a Luxemburg.

Capítol Segon: EMULANT ALS SCHLECK

Sorpresa només entrar per la porta. Sergi Guardiola (amb qui váig compartir habitació) no vindrá fins la nit, ja que vindrá en avió. Aixi que amb temps per fer una migidiadeta (santa migdiada!), menjar algo i una bona dutxa, anem un grup d'aventurers a veure la ciutat...en bici. Teixeira, Marina, Carlos, Carme i un servidor per Luxemburg fent baixada i veient la part antiga, la Catedral, la Plaça d'Armes...el bon temps que feia i les ganes d'aprofitar el temps van fer molt amena aquesta excursió...que es va fer excessivament llarga per les pujades. Váig veure molt sobrat a Teixeira a les pujades, mentre que Carlos i Marina van demostrar ser dos molt bons rodadors de fons...en canvi, Carme i jo, home de martxeta vam fer bon ús de la nostra capacitat de sprinters (Cavendish, Freire i Boonen!, compte amb la Badía eh!!!).

Entre conyes i pujades, a les 21:30 al sopar, que hi había gana i cansanci. Un bon fart de pasta i salsitxes i cap a donar un tomb amb Aléxia, Albert, Merçè i Claudia que, ben curt va sér. Alguns vam aguantar...pero el cós em demanava tranquilitat, aixi que a cap a les 2, a fer bondat...Luxemburg ens esperaba i calía agafar forçes!.