Treball i Concentració!

Ahir a la nit vaig mantenir una gran conversa sobre la participació dels habitants de Badajoz en les tradicions culturals de la ciutat sense ànim de lucre amb un bon amic d'aquí. Vam començar per el Carnaval, després per la Setmana Santa i ell, molt llest, va girar la conversa. Xerrant i xerrant, va sorgir el tema dels castells i em va explicar la seva incredulitat al saber que nosaltres no cobrem (en persona) per cada actuació que realitzem, interpretant (segons ell) que ens juguem la vida a cada castell que fem. El meu company, defensa que l'esforç i sacrifici que fem es com si després de la actuació no valguessi per rés ja que no hi ha una recompensa material.

Quan t'enfoquen uan conversa amb aquest argument, jo personalment, sé que no tinc rés a fer. Estic totalment convençut de que una colla aquí, al sud, no trimofaría perque l'individualisme de la gent es molt gran i que es buscaría una derivació semiprofesional dels castells i no la conservació d'una tradició. Em xoca molt l'indiviudalisme de la gent a l'hora de fer projectes aquí al sud, per por i reticéncies a perdre protagonisme a trebllar en grup. Prefereixen fer-ho malament i cabrejar-se que demanar ajuda o envoltar-se de persones per arribar a un objectiu comú. perque el seu éxit estaría repartit.

Es molt trist que a principis del segle XXI em preguntin quan em paguen per fer castells. Que no entenguin l'esforç que suposa assajar dimarts, dijous i divendres i actuar el diumenge per guanyar una contractura, un cop o un mal d'esquena. Es desolador que et diguin que ells mai participaríem perque seríen anónims i ningú s'enrecordaría d'ells després de fer un castell. I el que és pitjor, diu que no val la pena fer això si no pujes, perque els d'abaix no tenen cap importáncia...


Suposo que he tignut la mala sort de coincidir amb gent que no valora prou l'espérit d'equip. A mi, potser abans si que em molestaba que em diguessin que era un anónim, pero ja m'es igual. Ahir váig passar de rebatir aquesta cuestió perque no ho entendríen. El séu espérit d'equip es comparable al del Madrid de fútbol, l'indiviudalisme de molts per fer quelcom be.





Som anónims?...tothom té lloc i nom. Al sud, segons molts d'ells, només hi ha lloc per uns afortunats...

...que es llevin la bena dels ulls.

Pd: La cançó es d'un grup extremeny, i el títol m'ho diu tot. A vegades sembla que estiguessim envoltats de animals en poténcia que no valoren el conjunt que fá una persona. I això, aquí a Badajoz, es nota bastant.

Van ser uns segons mágics que sempre portarem al nostre cor. Les llágrimes de molts, les rialles, els sonriures i els crits d'una alegría més que merescuda que tots volíem vam treure cap a fora dels nostres cossos.

La catedral de fons, el sol il.luminant la nostra camisa i els nostres castells i la adrenalina descarregada per les pedres de la Plaça de les Cols, mentre que una marea lila toca per uns instans el cel, un altre cop...

Son d'aquells breus moments, que creus que duren minuts i resulta que ja es queden enmarcats al cap per sempre...son records dels que tenim que gaudir sempre, al igual que tenim que gaudir repetint sempre que poguem la mateixa escena que vam fer un 19 d'agost del 2009.

Avui toca una d'aquestes tardes que m'agraden i il·lusionen. Una tarda de carretera amb la ment posada en el assaig d'aquesta nit, mentre que la música i el silenci dels meus pensaments creen en mi una capa invisible que em separa de tot.

Vuit hores com a mínim en el cotxe. Mereix la pena, us ho asseguro. De vegades he pensat que seria mortal fer cada divendres aquest viatge per a anar al local, acabaria fent, en un càlcul aproximat, gairebé 10.000 quilòmetres en un mes, multiplicats per sis mesos, 60.000 quilòmetres en una temporada castellera...parafrasejant a Guardiola, una puta barbaridad.

Això si, Repsol, Campsa i altres es rirfaríen l'omplir el cotxe de gasolina, passaria a ser client d'honor de la RENFE...potser em farien descomptes i tot, qui sap. Però com ja he dit, avui tinc una tarda de carretera, i les tardes de carretera, per molt que tinguis la Nintendo, el mp4, llibres, etc. acaba convertint-se a l'altura de Sòria (per ex.), un tostón. Dormir de vegades se'm fa impossible (nervis)...menjes malament (règim de entrepans, passarratus i demés guarrerides que ens agraden als joves), males postures, avorriment...tot en el seu conjunt provoca un cansament que fins un dia després no aconsegueixes lliurar-te d'ell (els que héu anat en bus a Luxemburg aquest estiu, potser heu tingut aquesta experiéncia). També és cert que cadascun ho sofreix com ho sent. Jo, amb una barreja de plaer i resignació: Avui aniré a l'assaig...però primer, a aguantar unes horetes de carretera...

Es fa tard i encara no tinc la maleta preparada. Crec que ja va sent hora de deixar això i posar-me a fer algo de bo. Amb faixa o sense, avui toca assaig...i això per molts quilómetres que em faci, no hi ha excusa per a no anar. I menys amb el poc temps que passo jo amb la colla.


(La cançó...m'agrada, volia posar-li una mica de ruidillo al blog, que ho he deixat molt callat amb el canvi de plantilla)

Ja ha arribat l'hora de treure la faixa de l'armari. El divendres la váig donar un cop de planxa i, amb més ganes que cansament després de 11 hores de viatge, em vaig unir a la colla en el viatge que just una setmana abans, molts van començar.

Al llarg de les diferents etapes del nostre camí, trobareu nous companys i s'uniran molts altres que ja duen anys amb nosaltres caminant. Cadascun decideix el moment, però tots sabem que la majoria, tard o d'hora arribaran i estaran preparats per a ajudar en el que calgui.

Un viatge de set mesos ens espera. No sabem el que haurem recorregut al final, a l'octubre, si no ens posem ara a treballar dur, amb ganes i amb il·lusió, pero sent conscients dels nostres defectes, però valorant les nostres virtuts . Està clar que ens haurem d'esforçar, de sacrificar i sofrir, potser sofrirem molt, més que mai, pero estem preparats si cal passar un mal trángol...i recordéu que al final sempre hem acabat traient el millor resultat possible. Després de cada ensopegada ens hem aixecat, i al arribar a la meta de cada etapa, hagi sortit bé o malament la actuaciò, hàgim fet el nostre treball o no, hem vist amb ganes una nova caminata on poder aixecar-nos si les coses ens han sortit malament, o reafirmar-nos i consolidar el treball que, en la mesura que podem, anem realitzant.

Amb tenir ganes, fam de glória i esperit de superació, ens basta, pero no ens sobra. També una dosi de paciència. La força que necessitem, la trobarem cada divendres i dimarts en el local. La motivació la treurem, al veure com el treball surt a poc a poc i en els somriures dels companys. Però per a veure tot això hem de treballar des de l'inici. Cal lluitar en cada assaig, en cada castell cal donar-ho tot. No hem aconseguit res sense esforç, tots som conscients del que costa aconseguir un castell i tots sabem de lo fácil que és perdre'l.

Benvinguts al próleg del nostre viatge casteller.


Actuaciò a Salou el 20 de Març de 2010:

Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3/6 net, 4/6ag net, p4.

Com explicar-te el que son els castells, si no estic allà?...com puc demostrar-te el que és amor si mai m'héu vist plorant descarregant un castell important?...com puc dir "donem pit", si soc el menys indicat per demanar algo?...com puc donar-te les gràcies, tú que ets de una altre colla, per fer pinya amb la meva, si jo no em dexio la pell a cap assaig fins ben entrada la temporada?...


Com convéncer als amics de que podem fer-ho tot, que tot es possible, si per començar, ni jo matéix crec en mí?...Com definir-te la rábia si mai he explicat el dolor que sento per cada actuació que no puc anar...com puc descriure la alegría que sento per una tripleta descarregada, si per molt que jo tingui amor per la colla, no l'he pogut fet...

I d'això t'adones mentre que estás lluny de la colla. Per molt que defensi sempre que puc, amb orgull, amor i  passió la camisa lila, mai, fins que no estigui allá per fí, podré sentirme del tot satisfet amb mí mateix. Son tántes coses al cap, que, per sort s'esvaeixen al poc temps de començar a assajar de nou.
 
Apa, que els Reis us portin molts regals. A gaudir dels darrers moments del nadal.

Només valores les coses quan t'allunyes de elles. Aquesta expressió cobra sentit avui mes que mai. Després de un viatge de nou hores penso (que més he de fer?), en quetinc que hi há que començar de nou. La il.lusió amb la que váig anar per poder estar amb els amics, amb la colla, la família i tot això, ha desaparegut i només tinc un pos de resignació i melancolía. Potser dura només avui, o demá. Pero el tinc.

El Nástic, la Rambla, els Pastorets, Pla de la Séu, Birra-Winkel, la Vaquería...son alguns dels llocs que he copartit amb gent que m'importa i que, malgrat no estar tot el temps que jo dessitjaría amb ells. Curiosament, tots els recors son bons, menys el darrer. No estic fet per acomiadar-me. No ho soporto dir adéu a la gent que m'importa, encara que fins dintre de 40 díes com a mínim no els tornaré a veure. Potser peque la paraula adéu la prenc com una senténcia o un comiat definitiu...

Allunyar-se del que vols es molt difícil, i a vegades desmoralitzador. Sobretot si ocurreix en un curt interval de temps, on vius amb la certesa de que avait tot tornará a la rutina. Jo, al sud, ells, al nord. Aquestos díes he notat el que vam dir l'Albert i jo l'esperit de Luxemburg. Vaig notar a una colla (la dels amics), fent pinya per estar bé...i dic fer pinya perque en algunes situaciones que he vist aquesta setmana, la lógica reacció de una persona del sud (be, de molts que conec), sería liar-se amb hósties amb el culpable. Amb ells, no.Es fa "pinya", i es parla per solucionar els malentesos (acte de maduresa, que aquí al sud no véig sovint).

I ara, a esperar...fins aviat!.

Si, fot molt de fred. A Tarragona desconec a la temperatura que estéu, pero aqui a les espanyes, al sud, tocant amb la mà a Portgual, estem a 2ºC només...I aquesta passada nit hem tingut -4ºC. El nórdic s'ha quedat curt, les mantes están encara a la golfa i clar, no hi ha déu a les 23:30 que tingui els pebrots de pujar al sostre per agafar aquet cálid element...vaja, que fa fred.

Les expresions "osti nen, quina fred que fooot" o "cagondena, amb la jaqueta no tenia prou" allà a Tarragona, porten amb si, un comentari que motls demanem: que arrivi l'agost. Potser soc l'únic que ho ha pensat...pero algú recorda el calorcet que hi ha a les pinyes?...I la fresqueta que fá quan surts del local, a la barana?...aquella calor, la xafogor de les diades al migdia, o al vespre...potser si tanquem un segon els ulls i pensem en tot això, en els records, els bons moments del estiu casteller, potser estem més agust i potser, tota aquesta maranya de records ens fa no pensar en el fred, i recordar bons moments, on un sol de justícia era tapat per l'aleta dels nostres enxanetes...

Després d'això sembla que el fred s'ha anat una mica...i ja queda menys per començar de nou...tres mesos i mig?...quatre?...els que siguin...quan l'hivern estigui morint, treurem les faixes dels armaris. Fagi fred, plogui o troni, ja donarà igual. To haurà acabat i la primavera i el seu calorcet de mitja tarda veruá com enllestim els nostres primers castells del any...

* Treball i silenci... Si no recordo malament, váig escoltar aquesta frase el divendres abans d'actuar al Vendrell, amb la primera prova de 3/9f que jo feia enguany...

* Mi amiga...la RENFE!... Borreguerus, regionals, intercitys...el que hauría ser un viatge d'anada de plaer a les 6 del matí, hora de sortida del viatge, comença a pasar factura quan pases per Almadenejos a les 12:30 amb aquella xatarra que funciona a base de gasoil, sense televisió, amb les televisions rebentades. Amb els avis carregats de capses de cartró (com si fossin les películes de Paco Martínez Soria, vaja), la típica família amb nens petits que incordien...pero, tant se val si després es fa un 3/8 a Luxemburg, oi?.

* Luxemburg...a veure...entre el bus, portuguesos, chartreuse, castells, "diables", chartreuse, cervesa, castells, les bicis (Rialles encara está esperant per treure el cartonet), el buffet, els llits de 2 metres, els crits, el chartreuse, la fábrica, el passeig fins tornar al hotel...va anar rodat tot. Una experiéncia única en que, malgrat que molts es van quedar a Tarragona, hi éren amb nosaltres allà. Un dels millors records del 2009.

* Sant Roc...o el camí obert cap a Sant Magí.Feia dos anys que no actuaba i enyoraba aquella sensació de notar la gent al teu clatell quan fas pinya...bon 3/8 i 5/8 que vam fer. Treballadet el 2/8f...el sant ens esperaba al poc temps...

* 3/9f. Ara sí...mai había fet un castell de 9 pisos a la Plaça de les Cols. Recordo un cop al any 2008...pero ja es passat això...ah si, també va descarregar un 5/8 i un 2/8f. Trucades des-de Navarra. Petons, bofetades, abraçades i una alegría molt merescuda. A la tarda, una bona festa per la Part Alta, armats i cridória...i be, el primer pilar caminant que vái fer de pinya. El meu millor Sant Magí, fins el moment.

* Cops...Al Catllar, malgrat carregar un altre castell de 9, regust agredolç i cara llarga. Cop al braç i la esquena i cap a casa. Ara, ja amb temps, penso que váig tindre un excés de confiança...

* Tres díes de Setembre...que están tenyits de lila a la história castellera de la ciutat i de la Jove. Mai cap colla tarragonina ha fet tres castells de 9, tres 5/8, un 2/8 i un 4/8 per les festes de Santa Tecla. En general, podría ser calificada com la millor actuaciò de la Jove per la Tecla des-de els inicis...la mà encara em fa mal de la hóstia que váig fotre a la taula de alegría a la taula al escoltar la celebració del 4/9f...llástima del pilar. Al 2010, sí!.

* Els pilaners...hi van tornar a carregar el pilar de 6. Sembla que la alienaciò que tenim no ho pugui fer. Ja van carregar un al 2005 i enguany també...al 2010, de lila tornará a vestir el nostre pilar descarregat-

* Una cloenda amarga...anar a Tarragona per fer castells per mí sempre es un incentiu, pero a la diada de l'Esperidió, va ser un cap de setmana incómode i dur. El 3/8 amb el pilar sortirá aviat. Fer castells quan estás esgotat anímicament i físicament es lo pitjor que pots fer...va ser un cap de setmana dur, pero recomfortant. Ara penso que va ser crucial anar-hi.


Bones vacances castelleres a tothom!

Qui fica el valor d'una camisa?. Qui ho valora, a banda de la persona eun questiò?. Qui és l'indicat per parlar de quí es casteller o no?. Sembla mentida que això ho escrigui jo, peor quan torna a sortir en menys d'un més el tema de si soc casteller en plé dret o no, doncs a vegades penso que es cuestiona la "militáncia".

Jo quan váig entrar váig aceptar-me a mi matéix com casteller amb un compromís. Esforçarme per que el temps que estiguessi sigui el més productiu per mí i per la Jove. I sembla que això hi ha gent que no ho entén (no posaré noms). Això de que em van "regalar" la camisa,  que mai la he sudat, entre d'altres perles que he escoltat, son comentaris dels més tristos que he pogut intentar de entendre desde mai.

Jo puc definirme com a casteller, peque m'agraden i perque sempre he tingut uns arrels familiars a la Jove. Quan jo tenia quatre anys jo ja estaba patejant el local, había anat a un Concurs ja i a la meva habitació tenía un Móbil amb castellers de fusta, dels colors de la Jove, mentre que d'altres estaven xuclant la teta de la mama encara (amb tot el respecte per les seves mares, clar). Si jo tinc la camisa, es perque la he suat fins tindre-la. Ja tinc els pebrots plens, de que algú digui que només váig quan m'interesa o quan em dona la gana. A aquestos iluminats (per sort, no gaires), els hi dic si podríen aguantar un any sense casi fer castells, o amb la militáncia que jo tinc. Suposo que no. Per qué?...perque son, primer, massa jovenets per entendre la paraula compromís i segon, perque no entenen al igual, la paraula esforç.

També un fet que cal tindre en compta que no per llegir-te totes les revistes de la colla, o vaeure't el DVD mil i un cops, o llegir el llibre del 25è Aniversari, ets millor o pitjor casteller. Ser un bon casteller es demostra als assajos, com ho fan la inmensa majoría de tots els companys que dimarts i divendres invirteixen el seu temps lliure amb la colla, i no parlant de si soc més o menys casteller que aquell o l'altre. O parlar del que no saps, que aquesta es altre i podría escriure un llibre sobre les rucades que he tingut que llegir i escoltar..Debéu estar molt avorrits per parlar d'això (no hi queden ni assajos, ni actuacions, ni activitats, ni rés oi?)

Sincerament, si els ninots heu llegit això, ma la sùa molt el que penséu de mi. Només dic una cosa, les expressions "si em volen, ja em cridaran", espero que acabin aviat, perque la camisa no només es súa per aconseguir entrar a la colla. També per ajudar als teus companys a aconseguir un objectiu: descarregar el castell.

Mireu una mica a la colla i no tant el melic. Valtros no podéu fer sols un castell. La colla al complert, sí.

Perdó per embrutar el bloc...tot i aixi, suposo que alguns m'enteneu

Avui, com ja s'ho váig dir, escric a un dels darrers personatges que ha entrat a la colla. Hooligan del Nástic, tarragoní fins la médula (antiganxet total!), i amant de la bona música...entre d'altres coses.

Potser perque el váig conéixer de rebot, o potser perque la distáncia fa que valoris més del compte les amistats que tens, váig guanyar a un amic aviat. No només es Naranjitu, ni el Friky, ni Curto...es l'Arnau i punt. Encara recordo quan va entrar al primer assaig i va montar tot un espectacle perque...no sabía ficar-se la faixa. Malgrat els séus rénecs, els riures de Blay i les conyes meves i de Pau, em váig adonar que a banda de tot això tenía la voluntat per ser casteller. Força no el faltaba, i mala llet tampoc.

Això si, el paio espavila aviat eh!. Perque tot va començar per Sant Magí, amb la conya de fer-nos la foto de família amb la Carnicé...i no vam poder. Tampc al Catllar...i clar, la questiò es posponía...i ell, claro, els pactes queden en no rés amb ell...aixi que com veiéu, ell i Pablito (un altre personatge), ja s'han fet la foteta dels pebrots...recordo que han trencat un quórum de déu persones. Indeseables! (com diría el Nuñez).

Ja en serio, també volía donarte les grácies per aguantar-me a les converses que tenim i perque en part em sento en deute amb tu. Aviat tindrás camisa, i llavors serás un casteller més (oficialment)...i pasarás a ser Curto II, com m'ha passat a mi amb el meu cognom.

Cuidet, tros de friky!


pd: No creguis que et llibrarás de les bofetades, no no. A l'Esperidiò et caurá alguna, jaja.

Jo poc tinc que dir. No hi seré fent pinya, pero viuré la diada amb mes passió que molts tarragonins i castellers. Sé que potser el meu comentari d'avui es completament prescindible, pero les bones vibracions que hi há en vosaltres fan que pensi que el nostre objectiu estigui més a prop.

Durant mesos ens hem esforçat (alguns com hem pogut) per portar demá els millors castells que ha fet mai la Jove: 3/9 amb folre, 4/9 amb folre i 5/8. Exceptuant el 4/8 amb el pilar, son tres dels quatre millors castells que ha fet mai la Jove. I només això ha de ser el estímul. Ens hem donat un fart de 5/8. El 3/9 folrat ja l'hem assoliat en tres cops enguany, i el 4/9 amb folre té que mostrar la feina de cada assaig. I aixì será. I que ningú badi, será perque heu currat desde març per estar a aquestes alçades d'any on ens mereixem: amb els millors i fent grans castells. Ningú ho dubta, cap casteller, cap rival, cap aficionat. Estem fent una bona temporada, i ara es quan tenim que donar-ho tot. Ara, per la Tecla hi ha que liarla. Tots, des-de el casteller que arriva nou a la colla fins el més veterà, n'és conscient de que demá farem història. No ho poso en dubte, ens ho mereixem.

Poques colles com la nostra han treballat tant les estructures del 3/9f i 5/8 com nosaltres al llarg de l'any. Poques colles saben el que és fer tripletes en uns "anys mágics" i començar, com qui diu des-de zero per tornar al cel. Poques colles saben el que és descarregar una TRIPLETA i el treball que costa. Senyors, demá toca descarregar aquella TRIPLETA que fa onze anys que no vesteix de lila, i recordar que som i serem sempre la millor colla de Tarrargona, tot i que no hagi falta recordar-ho massa, oi?.

Com va dir el Cap de Colla per Sant Magí, es diu sovint que quan arriven els grans moments, no donem la talla...i ja vam callar la boca a aquells que ho déien amb aquells 5/8 i 3/9f. Demá no només els tornarem a callar la boca per si queda cap dubte en els seus caps, sino que, ens superarem.

Que ningú tingui nervis demá. No calen. Demá tothom a currar i a deixar-se la pell. La experiéncia val la pena.

Només puc dir una cosa: pit i collons. La sort, aquet any sí, estará del nostre costat.

VISCA LA JOVE!

Després de gaudir dels canelons i la llonganissa del dinar, i de fer una bona migdiada per agafar forçes per la nit, el meu cap ja estaba pensant en la diada a la Rambla. Parlant per el matí amb companys de la colla, váig intuir els castells per la tarda...i bueno, sortir amb 3/8, 5/8 i 4/8 de la actuaciò, es un resultat molt bo de cara a plantar la tripleta el diumenge que bé.

A veure si hi han peles i agafo el tren cap a Tarrargona el dissabte...sería un molt bon principi de curs.

Ara només em queda, esperar...

8 de Setembre. Dia internacional del cooperant i...el día d'Extremadura, el día de la patrona de tots els "estremenyius"...Nuestra Señora la Vírgen de Guadalupe...més coneguda per el jovent com la Lupe...

Aquet dia, especial per tooots els estremenyius (ironía), ho celebren de una manera molt especial. Es dónen les Medalles d'Extremadura (tot i que s'han donat a persones dignes de reconeixement, l'any passat li va tocar a la Soraya, famosa per deixar en un ridícul espantós a mitja Castella amb aquella sarandonga que va fotre per Eurovisiò, ja podéu veure el nivell que tenen aquestes medalles, o a la Familia Reial, aquesta, galardonada dos cops). També es fá la peregrinació al Monasterio de Guadalupe i la ofrenda floral...pero, jo soc més de Moreneta, Magins i Tecles...i com podéu llegir, no estic perdent el meu valuòs temps fent a una cópia descarada de "el Rocío" una peregrinació que, a banda de la experiéncia religiosa (ja, ja, ja), només em reportará unes ampolles del tamany d'un tap de cava, una insolació per estar al sol a casi 40 graus (enguany mitigada perque Lupe ha manat que caigui una tormenta de tamany considerable al cel dels estremenyius), i clar, un cansanci només comparable amb el brot de mala llet que tinc, possiblement, per no poder anar per la Tecla...

Aquet matí, m'he despertat amb un "cacau mental" de consideració. El primer que he pensat "la mama, avui per dinar, fricandó". Una merda, toca caldereta (deliciós plat de carn guisada). Ofrendes florals, cap ni una, ni a Casanova, ni a Companys ni a ningú més (esperem que aviat no sa la fagin a Ibarra...), i clar, castells, que "és lo que me pide el cuerpo", ara matéix, doncs tampoc. Podríem dir que els campionats de mus, tute i dómino els sustitueixen, i la jota ocupa el forat que déixa en mi la sardana...

Ara, com he dit plou. I molts diem que allá on va la colla, a actuar o a una nova plaça plou. Em remito a Santa Tecla, Sant Félix, Luxemburg, Sant Magí. Cos del Bou...i els que tinguin més memória, doncs el Catllar, Alcover, etc. Per lo menys, tot i que no crec que ningú s'hagi perdut per aquí baix, el resó del aigua al carrer em fa recordar molts bons moments...

El divendres ma mare em va dir que passaríem el dissabte i el matí del diumenge a casa dels avis, al Plaséncia. Qui no conegui Plasencia, bueno, suposo que la gran majoría dels visitants d'aquet bloc, dir-les que és una bonica ciutat (poble, per mí), de 20.000 habitants, que compta amb un bon legat cultural: dúes catedrals (la Románica i la Gótica), és la capital del Valle del Jerte (conegut per les seves cireres, les picotes), i també perque és la porta al Parc Nacional de Monfrgüe (amb una de les reserves més grans de vóltors negres i linxs ibèrics de tota la península ibèrica).

A banda d'això, em volía pendre el cap de setmana per refliexionar. No ha sigut una bona setmana académicament i volía tindre la tarda de dissabte per pensar en el futur d'enguany i el que bé. No em va faltar temps per pendre una decissió acertada per el meu futur, consensuada amb els caporals (pares) i que em va agradar i il·lusionar. Els castells, malgrat preguntar a Blai per com van anar les coses el divendres, no van copar la meva ment en molts moments...així que, pensat tot el que tenía que meditar, no s'em va ocurrir millor cosa que...anar a un Carrefour.

Sí amics, potser ara héu pensat que he trepitjat les meves neurones, pero no. La lectura, un dels meus vicis, era també part important de aquella calma que anava buscant al poble. El llibre El banquero anarquista y otros cuentos de Pessoa m'ho había deixat a Badajoz...aixi que anar al Carrefour un dissabte a les vuit del vespre, comtant que totes les llibreríes estaríen tancades (vacances), va ser la millor alternativa. L'altre, anar a doner de comer als ánecs al Parque de los Pinos, no entraba als meus plans i veure el partit d'Espanya sincerament, no era del meu interés. Aixi que fent xino-xano cap al hiper de marres.

Cal dir que la calma que tenía s'em va trencar només arribar, pero com un quan vol ca sempre al séu tema, jo no hi vaig diferir gaire d'aquet pensament: cap als llibres. I allá...váig veure un llibre que em va cridar la atenciò. M'ho van recomanar ja a Tarragona, també a Badajoz, ma mare aquell matéix matí a Plaséncia...El Celler, de Noah Gordon (en el idioma de les espanyes, La Bodega). I a la butxaca. I cap a casa, que, tot i que féia una miqueta de fresqueta, no había cap incentiu més per estar al carrer.

Ja a casa, a la meva habitació, amb la rádio fluixeta escoltant música celta, amb uns "passaratus" i a llegir. El llibre está molt ben documentat, em va enganxar desde el primer moment, i ah...he dit que volía desconnectar una miqueta?, malament, el llibre fa diverses referéncies al fet casteller de finals del segle XIX a Catalunya, i en concret al poble d'on és originari el protagonista: Santa Eulàlia...

I així váig passar el vespre, fins que a les 3 de la nit, després de habeure fet una pausa a les 22 per sopar, la Ari em pica el ull i toca la hora de dormir...i esclar, avui de matí, ja tenía poques coses al cap que no fossi Guissona, pensant en que héu fet. Bons castells: 3/7 amb el pilar (el primer de la história de la colla, enhorabona), 4/8 i 5/7, a banda del vano de 5 de comiat. M'han dit que ha anat poca gent...esperem que no falli per la Diada, que, de ben segur, será la tornada amb els grans castells de 8, o això, esperem molts.

I ara, amb la calorceta de Badajoz (uns 33º asfixiants), la falta de vent que féia al Jerte i amb ganes de tornar cap allà (ja veurem si per la Tecla o l'Esperidiò), tanquem sessió per avui...Que ja toca.

Pd: Els Xiquets de Reus han carregat ara matéix el 4/8 després de un intent desmuntat. Una llástima. Ánims i sort

Be, doncs ja estic de nou al sud. La veritat es que tinc poques coses a dir, només que ja porto només dos dies a Badajos i ja trobo en falta enfaixar-me de nou...vaja, torno a tindre "mono" de castells (i ben aviat que ha sortit enguany).

Encra no sé si aniré per la Tecla cap allà, tot depen del estudis...si tot va bé, es probable que estigui allá. Si no...a esperar fins l'Esperidió o l'any vinent...

Per lo menys, he xalat de lo mes bé enguany. Fer nous companys i amics ha sigut un gran tresor que he descobert enguany. La sortida a Luxemburg, ha sigut inigualable (aviat publicaré la crónica) i els assajos han sigut bons i productios. He fet el meu segon castell de 9 descarregat i uns quants 5/8 més al sac, a banda d'altres castells. He gaudit fent d'home del darrere a alguna prova (m'ha encantat, tan de bò pugui tornar a fer-ho en un futur) als assajos, i he parat pilars a baixos.

Tinc que tornar. Dimarts que bé ja diré si es posible que tingui el meu racó a les pinyes de la nostra patrona, o tindré que esperar fins més endavant...