Treball i Concentració!

Ahir a la nit vaig mantenir una gran conversa sobre la participació dels habitants de Badajoz en les tradicions culturals de la ciutat sense ànim de lucre amb un bon amic d'aquí. Vam començar per el Carnaval, després per la Setmana Santa i ell, molt llest, va girar la conversa. Xerrant i xerrant, va sorgir el tema dels castells i em va explicar la seva incredulitat al saber que nosaltres no cobrem (en persona) per cada actuació que realitzem, interpretant (segons ell) que ens juguem la vida a cada castell que fem. El meu company, defensa que l'esforç i sacrifici que fem es com si després de la actuació no valguessi per rés ja que no hi ha una recompensa material.

Quan t'enfoquen uan conversa amb aquest argument, jo personalment, sé que no tinc rés a fer. Estic totalment convençut de que una colla aquí, al sud, no trimofaría perque l'individualisme de la gent es molt gran i que es buscaría una derivació semiprofesional dels castells i no la conservació d'una tradició. Em xoca molt l'indiviudalisme de la gent a l'hora de fer projectes aquí al sud, per por i reticéncies a perdre protagonisme a trebllar en grup. Prefereixen fer-ho malament i cabrejar-se que demanar ajuda o envoltar-se de persones per arribar a un objectiu comú. perque el seu éxit estaría repartit.

Es molt trist que a principis del segle XXI em preguntin quan em paguen per fer castells. Que no entenguin l'esforç que suposa assajar dimarts, dijous i divendres i actuar el diumenge per guanyar una contractura, un cop o un mal d'esquena. Es desolador que et diguin que ells mai participaríem perque seríen anónims i ningú s'enrecordaría d'ells després de fer un castell. I el que és pitjor, diu que no val la pena fer això si no pujes, perque els d'abaix no tenen cap importáncia...


Suposo que he tignut la mala sort de coincidir amb gent que no valora prou l'espérit d'equip. A mi, potser abans si que em molestaba que em diguessin que era un anónim, pero ja m'es igual. Ahir váig passar de rebatir aquesta cuestió perque no ho entendríen. El séu espérit d'equip es comparable al del Madrid de fútbol, l'indiviudalisme de molts per fer quelcom be.





Som anónims?...tothom té lloc i nom. Al sud, segons molts d'ells, només hi ha lloc per uns afortunats...

...que es llevin la bena dels ulls.

Pd: La cançó es d'un grup extremeny, i el títol m'ho diu tot. A vegades sembla que estiguessim envoltats de animals en poténcia que no valoren el conjunt que fá una persona. I això, aquí a Badajoz, es nota bastant.

* Treball i silenci... Si no recordo malament, váig escoltar aquesta frase el divendres abans d'actuar al Vendrell, amb la primera prova de 3/9f que jo feia enguany...

* Mi amiga...la RENFE!... Borreguerus, regionals, intercitys...el que hauría ser un viatge d'anada de plaer a les 6 del matí, hora de sortida del viatge, comença a pasar factura quan pases per Almadenejos a les 12:30 amb aquella xatarra que funciona a base de gasoil, sense televisió, amb les televisions rebentades. Amb els avis carregats de capses de cartró (com si fossin les películes de Paco Martínez Soria, vaja), la típica família amb nens petits que incordien...pero, tant se val si després es fa un 3/8 a Luxemburg, oi?.

* Luxemburg...a veure...entre el bus, portuguesos, chartreuse, castells, "diables", chartreuse, cervesa, castells, les bicis (Rialles encara está esperant per treure el cartonet), el buffet, els llits de 2 metres, els crits, el chartreuse, la fábrica, el passeig fins tornar al hotel...va anar rodat tot. Una experiéncia única en que, malgrat que molts es van quedar a Tarragona, hi éren amb nosaltres allà. Un dels millors records del 2009.

* Sant Roc...o el camí obert cap a Sant Magí.Feia dos anys que no actuaba i enyoraba aquella sensació de notar la gent al teu clatell quan fas pinya...bon 3/8 i 5/8 que vam fer. Treballadet el 2/8f...el sant ens esperaba al poc temps...

* 3/9f. Ara sí...mai había fet un castell de 9 pisos a la Plaça de les Cols. Recordo un cop al any 2008...pero ja es passat això...ah si, també va descarregar un 5/8 i un 2/8f. Trucades des-de Navarra. Petons, bofetades, abraçades i una alegría molt merescuda. A la tarda, una bona festa per la Part Alta, armats i cridória...i be, el primer pilar caminant que vái fer de pinya. El meu millor Sant Magí, fins el moment.

* Cops...Al Catllar, malgrat carregar un altre castell de 9, regust agredolç i cara llarga. Cop al braç i la esquena i cap a casa. Ara, ja amb temps, penso que váig tindre un excés de confiança...

* Tres díes de Setembre...que están tenyits de lila a la história castellera de la ciutat i de la Jove. Mai cap colla tarragonina ha fet tres castells de 9, tres 5/8, un 2/8 i un 4/8 per les festes de Santa Tecla. En general, podría ser calificada com la millor actuaciò de la Jove per la Tecla des-de els inicis...la mà encara em fa mal de la hóstia que váig fotre a la taula de alegría a la taula al escoltar la celebració del 4/9f...llástima del pilar. Al 2010, sí!.

* Els pilaners...hi van tornar a carregar el pilar de 6. Sembla que la alienaciò que tenim no ho pugui fer. Ja van carregar un al 2005 i enguany també...al 2010, de lila tornará a vestir el nostre pilar descarregat-

* Una cloenda amarga...anar a Tarragona per fer castells per mí sempre es un incentiu, pero a la diada de l'Esperidió, va ser un cap de setmana incómode i dur. El 3/8 amb el pilar sortirá aviat. Fer castells quan estás esgotat anímicament i físicament es lo pitjor que pots fer...va ser un cap de setmana dur, pero recomfortant. Ara penso que va ser crucial anar-hi.


Bones vacances castelleres a tothom!

Qui fica el valor d'una camisa?. Qui ho valora, a banda de la persona eun questiò?. Qui és l'indicat per parlar de quí es casteller o no?. Sembla mentida que això ho escrigui jo, peor quan torna a sortir en menys d'un més el tema de si soc casteller en plé dret o no, doncs a vegades penso que es cuestiona la "militáncia".

Jo quan váig entrar váig aceptar-me a mi matéix com casteller amb un compromís. Esforçarme per que el temps que estiguessi sigui el més productiu per mí i per la Jove. I sembla que això hi ha gent que no ho entén (no posaré noms). Això de que em van "regalar" la camisa,  que mai la he sudat, entre d'altres perles que he escoltat, son comentaris dels més tristos que he pogut intentar de entendre desde mai.

Jo puc definirme com a casteller, peque m'agraden i perque sempre he tingut uns arrels familiars a la Jove. Quan jo tenia quatre anys jo ja estaba patejant el local, había anat a un Concurs ja i a la meva habitació tenía un Móbil amb castellers de fusta, dels colors de la Jove, mentre que d'altres estaven xuclant la teta de la mama encara (amb tot el respecte per les seves mares, clar). Si jo tinc la camisa, es perque la he suat fins tindre-la. Ja tinc els pebrots plens, de que algú digui que només váig quan m'interesa o quan em dona la gana. A aquestos iluminats (per sort, no gaires), els hi dic si podríen aguantar un any sense casi fer castells, o amb la militáncia que jo tinc. Suposo que no. Per qué?...perque son, primer, massa jovenets per entendre la paraula compromís i segon, perque no entenen al igual, la paraula esforç.

També un fet que cal tindre en compta que no per llegir-te totes les revistes de la colla, o vaeure't el DVD mil i un cops, o llegir el llibre del 25è Aniversari, ets millor o pitjor casteller. Ser un bon casteller es demostra als assajos, com ho fan la inmensa majoría de tots els companys que dimarts i divendres invirteixen el seu temps lliure amb la colla, i no parlant de si soc més o menys casteller que aquell o l'altre. O parlar del que no saps, que aquesta es altre i podría escriure un llibre sobre les rucades que he tingut que llegir i escoltar..Debéu estar molt avorrits per parlar d'això (no hi queden ni assajos, ni actuacions, ni activitats, ni rés oi?)

Sincerament, si els ninots heu llegit això, ma la sùa molt el que penséu de mi. Només dic una cosa, les expressions "si em volen, ja em cridaran", espero que acabin aviat, perque la camisa no només es súa per aconseguir entrar a la colla. També per ajudar als teus companys a aconseguir un objectiu: descarregar el castell.

Mireu una mica a la colla i no tant el melic. Valtros no podéu fer sols un castell. La colla al complert, sí.

Perdó per embrutar el bloc...tot i aixi, suposo que alguns m'enteneu

Avui, com ja s'ho váig dir, escric a un dels darrers personatges que ha entrat a la colla. Hooligan del Nástic, tarragoní fins la médula (antiganxet total!), i amant de la bona música...entre d'altres coses.

Potser perque el váig conéixer de rebot, o potser perque la distáncia fa que valoris més del compte les amistats que tens, váig guanyar a un amic aviat. No només es Naranjitu, ni el Friky, ni Curto...es l'Arnau i punt. Encara recordo quan va entrar al primer assaig i va montar tot un espectacle perque...no sabía ficar-se la faixa. Malgrat els séus rénecs, els riures de Blay i les conyes meves i de Pau, em váig adonar que a banda de tot això tenía la voluntat per ser casteller. Força no el faltaba, i mala llet tampoc.

Això si, el paio espavila aviat eh!. Perque tot va començar per Sant Magí, amb la conya de fer-nos la foto de família amb la Carnicé...i no vam poder. Tampc al Catllar...i clar, la questiò es posponía...i ell, claro, els pactes queden en no rés amb ell...aixi que com veiéu, ell i Pablito (un altre personatge), ja s'han fet la foteta dels pebrots...recordo que han trencat un quórum de déu persones. Indeseables! (com diría el Nuñez).

Ja en serio, també volía donarte les grácies per aguantar-me a les converses que tenim i perque en part em sento en deute amb tu. Aviat tindrás camisa, i llavors serás un casteller més (oficialment)...i pasarás a ser Curto II, com m'ha passat a mi amb el meu cognom.

Cuidet, tros de friky!


pd: No creguis que et llibrarás de les bofetades, no no. A l'Esperidiò et caurá alguna, jaja.

8 de Setembre. Dia internacional del cooperant i...el día d'Extremadura, el día de la patrona de tots els "estremenyius"...Nuestra Señora la Vírgen de Guadalupe...més coneguda per el jovent com la Lupe...

Aquet dia, especial per tooots els estremenyius (ironía), ho celebren de una manera molt especial. Es dónen les Medalles d'Extremadura (tot i que s'han donat a persones dignes de reconeixement, l'any passat li va tocar a la Soraya, famosa per deixar en un ridícul espantós a mitja Castella amb aquella sarandonga que va fotre per Eurovisiò, ja podéu veure el nivell que tenen aquestes medalles, o a la Familia Reial, aquesta, galardonada dos cops). També es fá la peregrinació al Monasterio de Guadalupe i la ofrenda floral...pero, jo soc més de Moreneta, Magins i Tecles...i com podéu llegir, no estic perdent el meu valuòs temps fent a una cópia descarada de "el Rocío" una peregrinació que, a banda de la experiéncia religiosa (ja, ja, ja), només em reportará unes ampolles del tamany d'un tap de cava, una insolació per estar al sol a casi 40 graus (enguany mitigada perque Lupe ha manat que caigui una tormenta de tamany considerable al cel dels estremenyius), i clar, un cansanci només comparable amb el brot de mala llet que tinc, possiblement, per no poder anar per la Tecla...

Aquet matí, m'he despertat amb un "cacau mental" de consideració. El primer que he pensat "la mama, avui per dinar, fricandó". Una merda, toca caldereta (deliciós plat de carn guisada). Ofrendes florals, cap ni una, ni a Casanova, ni a Companys ni a ningú més (esperem que aviat no sa la fagin a Ibarra...), i clar, castells, que "és lo que me pide el cuerpo", ara matéix, doncs tampoc. Podríem dir que els campionats de mus, tute i dómino els sustitueixen, i la jota ocupa el forat que déixa en mi la sardana...

Ara, com he dit plou. I molts diem que allá on va la colla, a actuar o a una nova plaça plou. Em remito a Santa Tecla, Sant Félix, Luxemburg, Sant Magí. Cos del Bou...i els que tinguin més memória, doncs el Catllar, Alcover, etc. Per lo menys, tot i que no crec que ningú s'hagi perdut per aquí baix, el resó del aigua al carrer em fa recordar molts bons moments...

Música que escolto per cremar els nervis i posarme en situació, abans de un actuació per el matí, al mp4 o al móvil per escoltarla al bus mentre que espero arribar a la plaça, o per la tarda, després de una bona migdiadeta, per despertarme i encarar amb força la tarda, abans dels castells...

Aquí en teniu cinc céntims:

* The Passenger (Iggy Pop): http://www.youtube.com/watch?v=QEY6_jcrzI8

* Far (Dover): http://www.youtube.com/watch?v=-JL7CULHass

* Camino (Jarabe de Palo): http://www.youtube.com/watch?v=c3V4aV_FZQY&feature=PlayList&p=36091485C84258B4&playnext=1&playnext_from=PL&index=24

* Boulevard of Broken Dreams (Green Day): http://www.youtube.com/watch?v=kbbwODRUptU

* Salir, beber...(Extremoduro): http://www.youtube.com/watch?v=ULJhS7QdksM

* Sent la Nit (Kabul Babá): http://www.youtube.com/watch?v=7s_3A7XXBv8

* It's coming home... (Three Lions): http://www.youtube.com/watch?v=4QIAv2EoIP0


Ens veiem al pilar de l'Indiu i demá, a les 11:15 al local i a plaça. Sortim primers, aixi que puntualitat!

Enguany he tingut la sort de conéixer a gent que ha entrat nova a la colla i que ha tingut que guanyarse la camisa com vam fer en temps passats els que ja la tenim. Vull, a banda de donar la enhorabona a la Merçé, a la Aléxia, al Albert, i als altres nous companys que a poc a poc van entrant a la familia de la Jove.

Gent com ells fan que et tornis a il·lusionar si has tingut alguna diada dolenta. Dels que conec, puc dir que Blay demostra la virtut de la tranquil·litat i l'ofici. Calla, compleix i aguanta a la perfecció tot el que li tirin (hem anat de laterals diverses vegades, i dóna gust treballar amb ell). Enhorabona company per la camisa!

De Merçé podria destacar la seva curiositat. Avui he fet de baix un pilar de quatre i a la pregunta de si ho féia amb mi, amb ella col·locada de crossa, ha dit que si. Sempre he volgut i he pensat que la gent té de tindre la oportunitat de treballar un castell per petit o gran que sigui, "endins". Ella ha callat i ha complert a la perfecció. El somriure que després ens ha dedicat i el que l'haguessi agradat fer de crossa, crec que es la millor recompensa que pot donar. Enhorabona maca!.

Aléxia es un altre mon, amb tot el respecte. Penso que és de les que intenta treure lo millor de quasevol situació, porta aire fresc i graciós a la colla i pocs cops la he vist séria. Intenta treure el racó graciós de cada situació (com aquet matí, de falca al 3/8 eh?). Enhorabona per tú també maca!.

Gent així fa que gaudeixis millor dels castells. T'adones de coses i del séu esperit d'apendre fá que al maeix cop a tú t'entrin ganes d¡apendre més, de anar a aquells assajos de dijous amb la escola que mai t'habíes adonat que existíen, o de anar fins i tot com fan ells, a les 20:30 els divendres per gaudir amb els mes petits...

No només sóu bons castellers, sino que també com persones aporteu grans valors. Per molts anys a la Jove amics.

Si...un altre cop. La rutina dels estius. "Madrugón" a les 6:45 a Badajoz per estar a Tarragona a les 19:45 de la tarda. Uns 987 quilòmetres en un vagó de segona, amb el aire acondicionat aguantant una temperatura típica de Lapónia a la tardor i donant tombs per tot el "tren" (álies, borregueru) i mirant el rellotge cada deu minuts per sapiguer el temps que queda per que acabi el meu calvari annual amb la RENFE.

A la "broma" dels 987 quilòmetres tindré que sumar enguany la burrada que ens "menjarem" els que anirem a Luxemburg en bus. O sigui, 1241 quilómetres més encara...en menys de dos díes. La estada i els castells compensarán el petardet de viatge, pero el viatge...estic acostumat a viatjar, passar-me hores i hores a trens poc puntuals (si, a Extremadura sovint hi passa), a autobussos amb seients de fusta per carreteres dignes de quasevol Dakar (no es conya, mai agaféu un "Paniagua", les vostres cervicals us ho agrairanen en el futur), i en cotxe també (més suportable, més rápid, pero incómode i aborrit, jo acabo desesperat)...i tot i així, m'agrada viatjar.

Doncs, em menjaré 2228 quilòmetres per estar amb la colla i fer castells al cor d'Europa. I, en tinc ganes ja. No només per star allá, sino també per les actuacions que hi vénen: Llorenç, Cós del Bóu, Sant Magí, el Catllar...a banda dels assajos, quedi clar.

Suposo que, malgrat la RENFE, els Paniagua (els Plana, al seu costat, son busos de luxe) i els viatgets en cotxe aguantant la pudor d'ambientador...val la pena si vás a fer el que t'agrada, i a més, estás amb la família i els amics.

...per això, val la pena aquet i més petardets de viatges.

Cinc anys fent castells dona per pensar moltes coses: el castell que més m'ha agradat, la gent que he conegut, les festes amb la colla, les actuacions que he fet...i avui he tingut un petit record per la meva padrina, Joana, que va ser una de les persones que va enganxar-me als castells de veritat.

Despres de que el darrer cop que la váig veure ens va regalar un llibre sobre castells (ella creia que mon pare feia castells amb els Xiquets del Serrallo i ens va donar un llibre de aquesta colla), i de parlar sobre castells tot caminant la Rambla, va deixar caure la frase "espero veure't actuant a Barcelona amb la colla" i va provocar un silenci, que va servir per jo decidir que no només calia fer realitat aquell pronóstic de la Joana, sinó fer realitat una afició que, de ben petit ja véia com una cosa normal a la família: els castells. Mon pare anant per festes i concursos a fer castells, mentre que jo estaba a Badajoz amb la mare, nits de divendres d'agost on ell tenia assaig i jo estaba a casa amb els germans, i actuacions que véia de petit per veure castells "dels de lila, que son els millors".

L'any següent, ja a la colla, váig veure-la per darrer cop al llit d'un hospital a Barcelona, a punt d'anar-se i parlant per última vegada, váig recordar que ja mai podré anar a Barcelona a fer castells i ella em veurá. No aniré a buscarla enmig de la actuació ni la podré abraçar fort, ni explicarli si els nens pujáven i baixaven rápid perque teníen por o perque s'espantaben per els crits del Cap de Colla (una de les conyes que ella tenía sempre amb els castells). Ni tan sols em veurá amb la camisa de la colla posada...

Hi ha cops abans de actuar, quan em fico la camisa, que penso en ella. Miro al mirall i tinc la sensació de com la seva ombra estigui ficant-me bé el coll de la camisa...potser és una tontería, pero aquet riutal de la camisa ja ho tinc assumit. M'agrada...es com un signe de complicitat amb mí mateix i amb el méu entorn i a cada actuació important ho repeteixo, perque sé que és mantindre viva a una persona al méu record.

Veus, el teu cuarto de kilo ja s'ha fet gran...cinc anys fent castells, en part grácies a tu i a aquella frase que abans he citat: "espero veure't actuant a Barcelona amb la colla".

No hi estarás allá el dia que pugi actuar a la teva ciutat, pero al cel, caminant amb els núbols i els coloms, hi serás...i llavors, riurem.

El dissabte per la nit, vaig despertarme de madrugada i mentre que agafava el son, vaig escoltar que el padrí de la Colla Jove, l'escalador Oscar Cadiach, ha tingut problemes en l'ascensió al Kanchenjunga en els últims dies a causa de les nevades existents.

Aquestes nevades no solament han perjudicat a la seva expedició, sinó que a més han posat en perill altres que havia en aquest moment en els Camps Base que hi ha instal·lats en la muntanya. Desconec els problemes que pugui tenir el nostre padrí , el somni em va vèncer i em vaig quedar dormit. Aniré buscant informació. Ho sapiguem o no, ell és part de la colla també.

Doncs si. Altra vegada. És el que té la adolescéncia, que creixes i no t'adónes (i menys cada cinc mesos) que la roba que et posaves abans ja no et queda bé...doncs això mateix em passa al meu armari.

El dissabte al matí vaig obrir l'armari on guardo les coses de la colla (penó, camisa, pantaló, faixa, etc...) i em vaig adonar que la situació era més greu del que creia després de tornar del Concurs. Sabia que la indumentaria que porto em quedaba una mica justa...pero tant?...senyor...:

La camisa...més aviat un top amb botons que m'arriba pel llombrígol (de debò he crescut tánt des del Concurs?) i que em faran demanar altra camisa (amb aquesta, serà la tercera). Els patalons, ídem. Ajustats i m'arriben per sobre dels turmells, acabant els bessons!...molt, molt,greu. Amés, ja em costa entrar en ells. La faixa...hauré de comprar una nova, ja que la que tinc ara, se m'ha quedat curta...i el mocador, l'únic que es salva de la crema...el panorama, és desolador...

Aixi que crec que només arribar a Tarragona des de les Espanyes, aniré a Ca Figueras a que obrin per a poder comprar les "eines de treball" i després anar a la colla a veure si puc agafar una camisa nova... La camisa dels vuit 5/8, del meu primer castell de 9 descarregat, de les triletes, del primer folre...a jubilasión!...però estarà guardada en l'armari amb orgull: una dels que més kilómetres s'ha fet de tota la Jove, i la qual més ha rentabilitzat els séus viatges.

Aquesta tarda, repassant i estudiant una lliçó d'anglès en el meu escriptori, m'he fixat que hi ha una foto d'un castell en el llibre de text.

El castell crec que correspon a la construcció d'un 3/7 dels Castellers de Poble Sec, ja que, encara que el color de l'escut està difuminat, amb una lupa i la foto que he fet, ampliada, he pogut reconèixer el seu escut més o menys. A més, el color de la camisa (blau cel), correspon a la colla, ja que, altra colla amb color de camisa semblant, els Castellers de Santa Coloma, (està desapareguda?), no recordo que recentment hagi bastido un castell de 7.

Aquí deixo la fotografia (espero que hagi quedat bé, la meva cámera es una mica dolenta) del castell.

A un poble de la "Siberia Extremeña", a Peñalsordo fan per el Córpus una torre humana cada any. El "castell" está format per cinc homes de base, quatre damunt dels teórics baixos i un acotxaneta que amb una bandera, diguem-ne, que fa la aleta...

Aquet peculiar castell el porten caminant desde la entrada de la ermita del poble fins l'altar. Aquet sarau es amenitzat per el capellá i la gent del poble, animant als esforçats "castellers" amb vítors.

La tradició d'aquesta peculiar construcció es remunta al segle XIX, si no recordo malament, peró, es a diferéncia dels castells catalans, una construcció de caire religiós i de cult.

Aquí deixo un vídeo sobre la torre.
A partir del minut 3 podréu veure el desenvolupament de la torre humana.