Treball i Concentració!

Ja fa temps que et veiem borde i demés, distant, sembla que a partir de Carnaval t'has descentrat i estás molt a la teva, i en part es bo i en part no. No, perque en molts cassos ens descoloques. Mes val que ja t'adonis del que ets capaç perque si no, tot ho veurás magre, aixi que ja estás trigant en posar-te les piles i espavilar.

Deixe't de collonades al teu cap (ja saps de sobra per qué ho dic), i concentra't també en la colla. Cal que tornis a ser el de setembre, el que volía fer mil i una coses a la colla (perque de un temps ençà, aquet paio realista i vitalista s'ha transformat en un paio amargat i ranci, i cal que et deixis de collonades i demés palles mentals que et fas i que només aconsegueixen trencar la teva armonía. No sé xec, pero a vegades et veig descolocat, a la colla i fora d'ella. Potser no tens il.lusió de fer castells, potser es que estas fins als ous de molta gent (com tothom) o potser es que això no et motiva ja...pero espavila, només et demano això, i saps ben de sobra per qué ho dic...

Com vas dir tu, pit i collons...ara, aplica't aquesta frase d'una punyetera vegada.

Com explicar-te el que son els castells, si no estic allà?...com puc demostrar-te el que és amor si mai m'héu vist plorant descarregant un castell important?...com puc dir "donem pit", si soc el menys indicat per demanar algo?...com puc donar-te les gràcies, tú que ets de una altre colla, per fer pinya amb la meva, si jo no em dexio la pell a cap assaig fins ben entrada la temporada?...


Com convéncer als amics de que podem fer-ho tot, que tot es possible, si per començar, ni jo matéix crec en mí?...Com definir-te la rábia si mai he explicat el dolor que sento per cada actuació que no puc anar...com puc descriure la alegría que sento per una tripleta descarregada, si per molt que jo tingui amor per la colla, no l'he pogut fet...

I d'això t'adones mentre que estás lluny de la colla. Per molt que defensi sempre que puc, amb orgull, amor i  passió la camisa lila, mai, fins que no estigui allá per fí, podré sentirme del tot satisfet amb mí mateix. Son tántes coses al cap, que, per sort s'esvaeixen al poc temps de començar a assajar de nou.
 
Apa, que els Reis us portin molts regals. A gaudir dels darrers moments del nadal.

Només valores les coses quan t'allunyes de elles. Aquesta expressió cobra sentit avui mes que mai. Després de un viatge de nou hores penso (que més he de fer?), en quetinc que hi há que començar de nou. La il.lusió amb la que váig anar per poder estar amb els amics, amb la colla, la família i tot això, ha desaparegut i només tinc un pos de resignació i melancolía. Potser dura només avui, o demá. Pero el tinc.

El Nástic, la Rambla, els Pastorets, Pla de la Séu, Birra-Winkel, la Vaquería...son alguns dels llocs que he copartit amb gent que m'importa i que, malgrat no estar tot el temps que jo dessitjaría amb ells. Curiosament, tots els recors son bons, menys el darrer. No estic fet per acomiadar-me. No ho soporto dir adéu a la gent que m'importa, encara que fins dintre de 40 díes com a mínim no els tornaré a veure. Potser peque la paraula adéu la prenc com una senténcia o un comiat definitiu...

Allunyar-se del que vols es molt difícil, i a vegades desmoralitzador. Sobretot si ocurreix en un curt interval de temps, on vius amb la certesa de que avait tot tornará a la rutina. Jo, al sud, ells, al nord. Aquestos díes he notat el que vam dir l'Albert i jo l'esperit de Luxemburg. Vaig notar a una colla (la dels amics), fent pinya per estar bé...i dic fer pinya perque en algunes situaciones que he vist aquesta setmana, la lógica reacció de una persona del sud (be, de molts que conec), sería liar-se amb hósties amb el culpable. Amb ells, no.Es fa "pinya", i es parla per solucionar els malentesos (acte de maduresa, que aquí al sud no véig sovint).

I ara, a esperar...fins aviat!.

Crec exagerat tornar a fer una tercera part del "serial" "Luexemburg va ser nostra", aixi que faré un petit resum deld arrer día i de la tornada cap a Tarragona.

Si no recordo malament, el día va ser negre. Una mica de passeig per la ciutat abans de la darrera actuaciò...i pocs minuts abans, ens va caure una bona tromba d'aigua. La pluja ha sigut una companya inseparable a la história de la Jove: ens ha plogut ja uns quants cops per la Tecla, també al Concurs ens ha plogut (tot i que poquet) un parell de cops, per Sant Félix el cop que vam anar, ens va ploure, a la diada del Local l'any passat, per sant Roc també, a Vilanova...malgrat tot, van sortir els amparitos i demés cántics i la pluja va veure que no podía amb nosaltres, es va retirar-se per poder bastir una actuació rápida i amb castells de 7: 3/7 i 4/7 (si la memória no falla) i cinc pilars de quatre...

Per la tarda...ah sí, vam viure una tarda de billar. Un servidor i l'Albert Blay vam derrotar les germanes Olivan, que, amb un joc barroer i gens deportiu, van intentar minar la nostra moral i el nostre joc al toc. Val dir que era el primer cop que jugaba en anys, i sort de tindre al Blay, perque va ser l'auténtic jefe de la partida, va controlar el tempo dels tocs i amb una precissió sense precedents, va anar treient del terreny les boles llises (o sigui, va fer de Ibrahimovic), mentre que jo tenía cura de colocar la bola en terrenys menys perillosos per la parella contrária (o sigui, fent de Touré).

I per la nit, una mica de festa, a la ciutat i a les habitacions i poc son. Molt poc. Molts el vam reservar per el bus, per el viatge, on tots, a poc a poc, vam anar caient als seients...fins que, de madrugada, vam trepitjar de nou la nostra ciutat...

Luxemburg fa temps que és al nostre record...pero per molts, será un viatge que ens treurá a la memória no només castells, sino una expressió que per molts es imporantíssima: vam fer colla.

Avui, com ja s'ho váig dir, escric a un dels darrers personatges que ha entrat a la colla. Hooligan del Nástic, tarragoní fins la médula (antiganxet total!), i amant de la bona música...entre d'altres coses.

Potser perque el váig conéixer de rebot, o potser perque la distáncia fa que valoris més del compte les amistats que tens, váig guanyar a un amic aviat. No només es Naranjitu, ni el Friky, ni Curto...es l'Arnau i punt. Encara recordo quan va entrar al primer assaig i va montar tot un espectacle perque...no sabía ficar-se la faixa. Malgrat els séus rénecs, els riures de Blay i les conyes meves i de Pau, em váig adonar que a banda de tot això tenía la voluntat per ser casteller. Força no el faltaba, i mala llet tampoc.

Això si, el paio espavila aviat eh!. Perque tot va començar per Sant Magí, amb la conya de fer-nos la foto de família amb la Carnicé...i no vam poder. Tampc al Catllar...i clar, la questiò es posponía...i ell, claro, els pactes queden en no rés amb ell...aixi que com veiéu, ell i Pablito (un altre personatge), ja s'han fet la foteta dels pebrots...recordo que han trencat un quórum de déu persones. Indeseables! (com diría el Nuñez).

Ja en serio, també volía donarte les grácies per aguantar-me a les converses que tenim i perque en part em sento en deute amb tu. Aviat tindrás camisa, i llavors serás un casteller més (oficialment)...i pasarás a ser Curto II, com m'ha passat a mi amb el meu cognom.

Cuidet, tros de friky!


pd: No creguis que et llibrarás de les bofetades, no no. A l'Esperidiò et caurá alguna, jaja.