Treball i Concentració!

Cinc anys fent castells dona per pensar moltes coses: el castell que més m'ha agradat, la gent que he conegut, les festes amb la colla, les actuacions que he fet...i avui he tingut un petit record per la meva padrina, Joana, que va ser una de les persones que va enganxar-me als castells de veritat.

Despres de que el darrer cop que la váig veure ens va regalar un llibre sobre castells (ella creia que mon pare feia castells amb els Xiquets del Serrallo i ens va donar un llibre de aquesta colla), i de parlar sobre castells tot caminant la Rambla, va deixar caure la frase "espero veure't actuant a Barcelona amb la colla" i va provocar un silenci, que va servir per jo decidir que no només calia fer realitat aquell pronóstic de la Joana, sinó fer realitat una afició que, de ben petit ja véia com una cosa normal a la família: els castells. Mon pare anant per festes i concursos a fer castells, mentre que jo estaba a Badajoz amb la mare, nits de divendres d'agost on ell tenia assaig i jo estaba a casa amb els germans, i actuacions que véia de petit per veure castells "dels de lila, que son els millors".

L'any següent, ja a la colla, váig veure-la per darrer cop al llit d'un hospital a Barcelona, a punt d'anar-se i parlant per última vegada, váig recordar que ja mai podré anar a Barcelona a fer castells i ella em veurá. No aniré a buscarla enmig de la actuació ni la podré abraçar fort, ni explicarli si els nens pujáven i baixaven rápid perque teníen por o perque s'espantaben per els crits del Cap de Colla (una de les conyes que ella tenía sempre amb els castells). Ni tan sols em veurá amb la camisa de la colla posada...

Hi ha cops abans de actuar, quan em fico la camisa, que penso en ella. Miro al mirall i tinc la sensació de com la seva ombra estigui ficant-me bé el coll de la camisa...potser és una tontería, pero aquet riutal de la camisa ja ho tinc assumit. M'agrada...es com un signe de complicitat amb mí mateix i amb el méu entorn i a cada actuació important ho repeteixo, perque sé que és mantindre viva a una persona al méu record.

Veus, el teu cuarto de kilo ja s'ha fet gran...cinc anys fent castells, en part grácies a tu i a aquella frase que abans he citat: "espero veure't actuant a Barcelona amb la colla".

No hi estarás allá el dia que pugi actuar a la teva ciutat, pero al cel, caminant amb els núbols i els coloms, hi serás...i llavors, riurem.