Treball i Concentració!

Tradicionalment, Sant Jordi sempre ha sigut la sortida que encetaba la temporada castellera a Tarragona i enguany, no ha sigut una excepció. Després de comprar i regalar llibres i roses, les quatre colles de la ciutat van realitzar la tradicional actuació a la Rambla Nova.

La Jove va realitzar una bona diada de castells de 7 i 7 i mig. Enguany no es va poder repetir el 9/7 del Sant Jordi passat, pero s'ha pogut estrenar el 4/7 amb el pilar que fa uns dies, a Gràcia no es va intentar. Tot així, la colla va sortir de 3/7, per continuar a la segona ronda amb el 5/7 (els dos els segons de la temporada) i cloure les tres rondes de castells amb el 4/7 amb el pilar. Es va tancar la diada amb un pilar de 5 i dos pilars de 4, amb algún debut als pisos superiors.

De la resta de les colles, destacar que els Xiquets van bordar la nostra actuació, i que tant els Xiquets del Serrallo, com els Castelleres de Sant Pere i Sant Pau van fer els mateixos castells: 3/6, 4/6 i 4/6 amb el pilar.

El proper compromís de la colla será aquet dissabte 1 de Maig a Salomó, per motiu de la seva Festa Major, a les 13.15 a la Plaça de l'Esglèsia. Després dels castells, hi haurá un dinar per tots els castellers.

Ahir a la nit vaig mantenir una gran conversa sobre la participació dels habitants de Badajoz en les tradicions culturals de la ciutat sense ànim de lucre amb un bon amic d'aquí. Vam començar per el Carnaval, després per la Setmana Santa i ell, molt llest, va girar la conversa. Xerrant i xerrant, va sorgir el tema dels castells i em va explicar la seva incredulitat al saber que nosaltres no cobrem (en persona) per cada actuació que realitzem, interpretant (segons ell) que ens juguem la vida a cada castell que fem. El meu company, defensa que l'esforç i sacrifici que fem es com si després de la actuació no valguessi per rés ja que no hi ha una recompensa material.

Quan t'enfoquen uan conversa amb aquest argument, jo personalment, sé que no tinc rés a fer. Estic totalment convençut de que una colla aquí, al sud, no trimofaría perque l'individualisme de la gent es molt gran i que es buscaría una derivació semiprofesional dels castells i no la conservació d'una tradició. Em xoca molt l'indiviudalisme de la gent a l'hora de fer projectes aquí al sud, per por i reticéncies a perdre protagonisme a trebllar en grup. Prefereixen fer-ho malament i cabrejar-se que demanar ajuda o envoltar-se de persones per arribar a un objectiu comú. perque el seu éxit estaría repartit.

Es molt trist que a principis del segle XXI em preguntin quan em paguen per fer castells. Que no entenguin l'esforç que suposa assajar dimarts, dijous i divendres i actuar el diumenge per guanyar una contractura, un cop o un mal d'esquena. Es desolador que et diguin que ells mai participaríem perque seríen anónims i ningú s'enrecordaría d'ells després de fer un castell. I el que és pitjor, diu que no val la pena fer això si no pujes, perque els d'abaix no tenen cap importáncia...


Suposo que he tignut la mala sort de coincidir amb gent que no valora prou l'espérit d'equip. A mi, potser abans si que em molestaba que em diguessin que era un anónim, pero ja m'es igual. Ahir váig passar de rebatir aquesta cuestió perque no ho entendríen. El séu espérit d'equip es comparable al del Madrid de fútbol, l'indiviudalisme de molts per fer quelcom be.





Som anónims?...tothom té lloc i nom. Al sud, segons molts d'ells, només hi ha lloc per uns afortunats...

...que es llevin la bena dels ulls.

Pd: La cançó es d'un grup extremeny, i el títol m'ho diu tot. A vegades sembla que estiguessim envoltats de animals en poténcia que no valoren el conjunt que fá una persona. I això, aquí a Badajoz, es nota bastant.

Van ser uns segons mágics que sempre portarem al nostre cor. Les llágrimes de molts, les rialles, els sonriures i els crits d'una alegría més que merescuda que tots volíem vam treure cap a fora dels nostres cossos.

La catedral de fons, el sol il.luminant la nostra camisa i els nostres castells i la adrenalina descarregada per les pedres de la Plaça de les Cols, mentre que una marea lila toca per uns instans el cel, un altre cop...

Son d'aquells breus moments, que creus que duren minuts i resulta que ja es queden enmarcats al cap per sempre...son records dels que tenim que gaudir sempre, al igual que tenim que gaudir repetint sempre que poguem la mateixa escena que vam fer un 19 d'agost del 2009.

Ja fa temps que et veiem borde i demés, distant, sembla que a partir de Carnaval t'has descentrat i estás molt a la teva, i en part es bo i en part no. No, perque en molts cassos ens descoloques. Mes val que ja t'adonis del que ets capaç perque si no, tot ho veurás magre, aixi que ja estás trigant en posar-te les piles i espavilar.

Deixe't de collonades al teu cap (ja saps de sobra per qué ho dic), i concentra't també en la colla. Cal que tornis a ser el de setembre, el que volía fer mil i una coses a la colla (perque de un temps ençà, aquet paio realista i vitalista s'ha transformat en un paio amargat i ranci, i cal que et deixis de collonades i demés palles mentals que et fas i que només aconsegueixen trencar la teva armonía. No sé xec, pero a vegades et veig descolocat, a la colla i fora d'ella. Potser no tens il.lusió de fer castells, potser es que estas fins als ous de molta gent (com tothom) o potser es que això no et motiva ja...pero espavila, només et demano això, i saps ben de sobra per qué ho dic...

Com vas dir tu, pit i collons...ara, aplica't aquesta frase d'una punyetera vegada.

Després d'un mes de assajos on s'han començat a perfilar estructures i els castellers han anat agafant to, la colla Jove va encarar la Diada de la Independéncia de Gràcia amb una actuació de castells de set. La Jove va obrir la seva actuació amb un 3/7, va continuar a la segona ronda descarregant el 5/7 i va concloure les tres rondes descarregant també un 4/7. De comiat, es va carregar un pilar de 5. Els resultats en global de la diada van ser:

* Castellers de la Vila de Gràcia: 5/7, 4/7 amb el pilar carregat, 4/7, p5.
* Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3/7, 5/7, 4/7, p5 carregat.
* Castellers de Terrassa: 4/7, 4/7 amb el pilar, 3/7, p5

Les tres colles van obrir la actuació amb sengles pilars de quatre de dol,, en memória del President dels Castellers de Sants, D. Jesús Puparelli que va morir aquet dissabte 10. El meu cóndol i afecte als borinots, en aquest moment tan dur.

La propera actuació de la Jove será el proper divendres 23 de Abril a la Rambla Nova de Tarragona, a les 19:00 hores, en la tradicional  Diada de Sant Jordi, amb les altres colles locals, Castellers de Sant Pere i Sant Pau, Xiquets del Serrallo i Xiquets de Tarragona.

Avui toca una d'aquestes tardes que m'agraden i il·lusionen. Una tarda de carretera amb la ment posada en el assaig d'aquesta nit, mentre que la música i el silenci dels meus pensaments creen en mi una capa invisible que em separa de tot.

Vuit hores com a mínim en el cotxe. Mereix la pena, us ho asseguro. De vegades he pensat que seria mortal fer cada divendres aquest viatge per a anar al local, acabaria fent, en un càlcul aproximat, gairebé 10.000 quilòmetres en un mes, multiplicats per sis mesos, 60.000 quilòmetres en una temporada castellera...parafrasejant a Guardiola, una puta barbaridad.

Això si, Repsol, Campsa i altres es rirfaríen l'omplir el cotxe de gasolina, passaria a ser client d'honor de la RENFE...potser em farien descomptes i tot, qui sap. Però com ja he dit, avui tinc una tarda de carretera, i les tardes de carretera, per molt que tinguis la Nintendo, el mp4, llibres, etc. acaba convertint-se a l'altura de Sòria (per ex.), un tostón. Dormir de vegades se'm fa impossible (nervis)...menjes malament (règim de entrepans, passarratus i demés guarrerides que ens agraden als joves), males postures, avorriment...tot en el seu conjunt provoca un cansament que fins un dia després no aconsegueixes lliurar-te d'ell (els que héu anat en bus a Luxemburg aquest estiu, potser heu tingut aquesta experiéncia). També és cert que cadascun ho sofreix com ho sent. Jo, amb una barreja de plaer i resignació: Avui aniré a l'assaig...però primer, a aguantar unes horetes de carretera...

Es fa tard i encara no tinc la maleta preparada. Crec que ja va sent hora de deixar això i posar-me a fer algo de bo. Amb faixa o sense, avui toca assaig...i això per molts quilómetres que em faci, no hi ha excusa per a no anar. I menys amb el poc temps que passo jo amb la colla.


(La cançó...m'agrada, volia posar-li una mica de ruidillo al blog, que ho he deixat molt callat amb el canvi de plantilla)

Ja ha arribat l'hora de treure la faixa de l'armari. El divendres la váig donar un cop de planxa i, amb més ganes que cansament després de 11 hores de viatge, em vaig unir a la colla en el viatge que just una setmana abans, molts van començar.

Al llarg de les diferents etapes del nostre camí, trobareu nous companys i s'uniran molts altres que ja duen anys amb nosaltres caminant. Cadascun decideix el moment, però tots sabem que la majoria, tard o d'hora arribaran i estaran preparats per a ajudar en el que calgui.

Un viatge de set mesos ens espera. No sabem el que haurem recorregut al final, a l'octubre, si no ens posem ara a treballar dur, amb ganes i amb il·lusió, pero sent conscients dels nostres defectes, però valorant les nostres virtuts . Està clar que ens haurem d'esforçar, de sacrificar i sofrir, potser sofrirem molt, més que mai, pero estem preparats si cal passar un mal trángol...i recordéu que al final sempre hem acabat traient el millor resultat possible. Després de cada ensopegada ens hem aixecat, i al arribar a la meta de cada etapa, hagi sortit bé o malament la actuaciò, hàgim fet el nostre treball o no, hem vist amb ganes una nova caminata on poder aixecar-nos si les coses ens han sortit malament, o reafirmar-nos i consolidar el treball que, en la mesura que podem, anem realitzant.

Amb tenir ganes, fam de glória i esperit de superació, ens basta, pero no ens sobra. També una dosi de paciència. La força que necessitem, la trobarem cada divendres i dimarts en el local. La motivació la treurem, al veure com el treball surt a poc a poc i en els somriures dels companys. Però per a veure tot això hem de treballar des de l'inici. Cal lluitar en cada assaig, en cada castell cal donar-ho tot. No hem aconseguit res sense esforç, tots som conscients del que costa aconseguir un castell i tots sabem de lo fácil que és perdre'l.

Benvinguts al próleg del nostre viatge casteller.


Actuaciò a Salou el 20 de Març de 2010:

Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3/6 net, 4/6ag net, p4.

Com explicar-te el que son els castells, si no estic allà?...com puc demostrar-te el que és amor si mai m'héu vist plorant descarregant un castell important?...com puc dir "donem pit", si soc el menys indicat per demanar algo?...com puc donar-te les gràcies, tú que ets de una altre colla, per fer pinya amb la meva, si jo no em dexio la pell a cap assaig fins ben entrada la temporada?...


Com convéncer als amics de que podem fer-ho tot, que tot es possible, si per començar, ni jo matéix crec en mí?...Com definir-te la rábia si mai he explicat el dolor que sento per cada actuació que no puc anar...com puc descriure la alegría que sento per una tripleta descarregada, si per molt que jo tingui amor per la colla, no l'he pogut fet...

I d'això t'adones mentre que estás lluny de la colla. Per molt que defensi sempre que puc, amb orgull, amor i  passió la camisa lila, mai, fins que no estigui allá per fí, podré sentirme del tot satisfet amb mí mateix. Son tántes coses al cap, que, per sort s'esvaeixen al poc temps de començar a assajar de nou.
 
Apa, que els Reis us portin molts regals. A gaudir dels darrers moments del nadal.

Només valores les coses quan t'allunyes de elles. Aquesta expressió cobra sentit avui mes que mai. Després de un viatge de nou hores penso (que més he de fer?), en quetinc que hi há que començar de nou. La il.lusió amb la que váig anar per poder estar amb els amics, amb la colla, la família i tot això, ha desaparegut i només tinc un pos de resignació i melancolía. Potser dura només avui, o demá. Pero el tinc.

El Nástic, la Rambla, els Pastorets, Pla de la Séu, Birra-Winkel, la Vaquería...son alguns dels llocs que he copartit amb gent que m'importa i que, malgrat no estar tot el temps que jo dessitjaría amb ells. Curiosament, tots els recors son bons, menys el darrer. No estic fet per acomiadar-me. No ho soporto dir adéu a la gent que m'importa, encara que fins dintre de 40 díes com a mínim no els tornaré a veure. Potser peque la paraula adéu la prenc com una senténcia o un comiat definitiu...

Allunyar-se del que vols es molt difícil, i a vegades desmoralitzador. Sobretot si ocurreix en un curt interval de temps, on vius amb la certesa de que avait tot tornará a la rutina. Jo, al sud, ells, al nord. Aquestos díes he notat el que vam dir l'Albert i jo l'esperit de Luxemburg. Vaig notar a una colla (la dels amics), fent pinya per estar bé...i dic fer pinya perque en algunes situaciones que he vist aquesta setmana, la lógica reacció de una persona del sud (be, de molts que conec), sería liar-se amb hósties amb el culpable. Amb ells, no.Es fa "pinya", i es parla per solucionar els malentesos (acte de maduresa, que aquí al sud no véig sovint).

I ara, a esperar...fins aviat!.